Publicat un nou vídeo al nostre canal de YouTube amb motiu de la presentació de l'Estiu Cultural 2024 a Llucena.
ESTIU CULTURAL 2024
Presentació de l'Estiu Cultural 2024 organitzat per l'Associació Cultural Llucena.
L'AGRICULTURA ÉS CULTURA
I després de la ploguda del dilluns passat han revingut les fonts.
Caldrà que ploga més per a consolidar-lo, però, de moment, una alegria agrícola i cultural
I després de la ploguda del dilluns passat han revingut les fonts.
Caldrà que ploga més per a consolidar-lo, però, de moment, una alegria agrícola i cultural
HISTÒRIA DE LA BANDA DE MÚSICA DE LLUCENA
La primera notícia que tenim sobre la existència d’una banda de música a Llucena es troba en un document de l’arxiu municipal de 1816 segons el qual, els instruments fdels pagava l’Ajuntament, i els seus membres estaven exempts de pagar “jornals de vila” -és a dir, de realitzar treballs gratuïts en benefici públic com conservació de camins,construcció i reparació d’edificis públics, etc.- a canvi de tocar gratuïtament en les misses, en les processons i en les festes majors del poble.
La banda actual, va ser fundada oficialment en 1910. Aquesta és, concretament, la data que consta en l'historial de les bandes de la Federació Valenciana de Bandes de Música i, en 1929, tenia 25 places i un professor de música.
Al llarg de la seua ja centenària història, la banda ha canviat de nom varies vegades: l'any 1924 s'anomenava “Banda Unió Musical”, en 1928 “La Palestina Sociedad Musical”, i “Banda Municipal” de 1930 fins 1984, any en què passa a anomenar-se "Unió Musical Llucenenca".
Durant tots aquests anys la banda ha passat èpoques d'esplendor i altres en les quals ha estat a punt de desaparèixer. Durant la guerra civil de 1936-39 aquesta banda va ser una de les poques formacions musicals que van continuar actives, però, en entrar els nacionals, aquests es van endur molts dels seus instruments i la banda va entrar en el seu període de decadència més gran. En la dècada dels anys quaranta, en Alfredo Pardo Picot la va reorganitzar,però des de l'any 1955 fins 1965, la banda com a tal es va dissoldre.
L'any 1963 l’alcalde en Gonzalo Puerto va animar el seu ressorgiment, i l'any 1966, s'anomena en Joaquín Sanchis com a director. Durant aquesta etapa el mestre Sanchis fou ajudat pel sots-director en Joaquín Bartoll, tant en la direcció de la banda com en la tasca docent.
L'any 1984 la intervenció de l'Alcalde en Miguel Nebot i de n'Antonio Garcia donà com a fruit la fundació de la Societat Musical "Unió Musical Llucenenca" i, l'any 1985, es comprà tot l'instrumental nou, incrementant-se les actuacions de la banda fora del poble. A l’any següent es va organitzar el Festival de Bandes de Llucena, s’enaltí la festa de Sta. Cecília i es va consolidar la seua imatge. L’any anterior -el 1984- s’havia reorganitzar l'Escola de Música, i s'anomenà com a director de la Societat Musical en Cèsar Torlà.
En 1990 s'integrà dins de la Federació Regional Valenciana de Societats Musicals. També durant aquest any la Societat va poder habilitar el local d'assaig així com renovar tots el vestuari dels músics, gràcies a una subvenció extraordinària de l'Ajuntament, sent l'alcalde en Vicente Nebot Gargallo.
(Tret de l’article “Llucena musical” de César Torlà, en el llibre “Monogràfica de Llucena” editat per l’UJI i el CIT de Lllucena l’any 2000)
La primera notícia que tenim sobre la existència d’una banda de música a Llucena es troba en un document de l’arxiu municipal de 1816 segons el qual, els instruments fdels pagava l’Ajuntament, i els seus membres estaven exempts de pagar “jornals de vila” -és a dir, de realitzar treballs gratuïts en benefici públic com conservació de camins,construcció i reparació d’edificis públics, etc.- a canvi de tocar gratuïtament en les misses, en les processons i en les festes majors del poble.
La banda actual, va ser fundada oficialment en 1910. Aquesta és, concretament, la data que consta en l'historial de les bandes de la Federació Valenciana de Bandes de Música i, en 1929, tenia 25 places i un professor de música.
Al llarg de la seua ja centenària història, la banda ha canviat de nom varies vegades: l'any 1924 s'anomenava “Banda Unió Musical”, en 1928 “La Palestina Sociedad Musical”, i “Banda Municipal” de 1930 fins 1984, any en què passa a anomenar-se "Unió Musical Llucenenca".
Durant tots aquests anys la banda ha passat èpoques d'esplendor i altres en les quals ha estat a punt de desaparèixer. Durant la guerra civil de 1936-39 aquesta banda va ser una de les poques formacions musicals que van continuar actives, però, en entrar els nacionals, aquests es van endur molts dels seus instruments i la banda va entrar en el seu període de decadència més gran. En la dècada dels anys quaranta, en Alfredo Pardo Picot la va reorganitzar,però des de l'any 1955 fins 1965, la banda com a tal es va dissoldre.
L'any 1963 l’alcalde en Gonzalo Puerto va animar el seu ressorgiment, i l'any 1966, s'anomena en Joaquín Sanchis com a director. Durant aquesta etapa el mestre Sanchis fou ajudat pel sots-director en Joaquín Bartoll, tant en la direcció de la banda com en la tasca docent.
L'any 1984 la intervenció de l'Alcalde en Miguel Nebot i de n'Antonio Garcia donà com a fruit la fundació de la Societat Musical "Unió Musical Llucenenca" i, l'any 1985, es comprà tot l'instrumental nou, incrementant-se les actuacions de la banda fora del poble. A l’any següent es va organitzar el Festival de Bandes de Llucena, s’enaltí la festa de Sta. Cecília i es va consolidar la seua imatge. L’any anterior -el 1984- s’havia reorganitzar l'Escola de Música, i s'anomenà com a director de la Societat Musical en Cèsar Torlà.
En 1990 s'integrà dins de la Federació Regional Valenciana de Societats Musicals. També durant aquest any la Societat va poder habilitar el local d'assaig així com renovar tots el vestuari dels músics, gràcies a una subvenció extraordinària de l'Ajuntament, sent l'alcalde en Vicente Nebot Gargallo.
(Tret de l’article “Llucena musical” de César Torlà, en el llibre “Monogràfica de Llucena” editat per l’UJI i el CIT de Lllucena l’any 2000)
RECULL D'IMATGES DE LA IV NIT DE L'ART A LES TORROCELLES
22 de juny de 2024
22 de juny de 2024
XXIII MOSTRA CULTURAL DE L’ALCALATÉN EN FIGUEROLES
Paradeta de l’Associació Cultural Llucena en la mostra de Figueroles celebrada el passat dia 15 de juny.
A l’any que ve ens toca a Llucena!!
Paradeta de l’Associació Cultural Llucena en la mostra de Figueroles celebrada el passat dia 15 de juny.
A l’any que ve ens toca a Llucena!!
LA PRIMERA INDÚSTRIA TÈXTIL DE LLUCENA: LA MÀQUINA DE SANGÜESA
A l’esquerra del riu, un poc abans de la Caseta de Carlos, , vora la sèquia que baixa al moli fariner que era propietat del duc d’Híjar, encara es poden veure les ruïnes d’un edifici que va ser la primera indústria tèxtil del nostre poble, la qual aprofitava l’aigua de la sèquia per a fer roda una roda hidràulica que movia tota la maquinària interior.
No sabem quant de temps va funcionar ja que tenim poques referències d'ella. De fet no sabem amb certesa quan es va instal•lar, encara que és possible que fora cap a 1850 quan, el duc d’Híjar va començar un plet contra Ignacio Sangüesa per a evitar que aquest construïra "un molí", -que bé poguera ser aquesta fàbrica-, aprofitant la séquia del molí fariner propietat de la casa ducal. Séquia que el duc pretenia que era de la seua única i exclusiva propietat.
En 1880 era amo de la fàbrica Miguel Sangüesa, fill d'Ignacio Sangüesa García, el qual fabricava en ella baietes -un tipus de teixit poc dens i fluix-. Eixe any, en el que és el primer cas de contaminació industrial conegut a Llucena, Miguel Sangüesa va ser denunciat per Victorino Fabra i altres veïns: "por haber arrojado a la acequia del pueblo sustancias nocivas que proceden de los tintes de la referida fábrica [...] resultando, de informe emitido por la Junta Provincial de Sanidad, que las sustancias vertidas en la acequia alteran las condiciones de las aguas hasta el punto de quitarlas el que sean potables". Pel mateix document on figura la notícia de la multa, sabem que aquesta fàbrica pagava durant aquells anys, una taxa anual de 100 lliures, en concepte de matrícula industrial.
En el nomenclàtor de 1887 aquesta fàbrica de baietes, figurava com a "Màquina de Sangüesa", en la classe d'entitat "fàbrica tèxtil". El conjunt estava format per tres edificis: una casa de dos pisos, i dos albergs menors, on vivien set persones. Desconeixem quan va deixar de funcionar encara que, en 1910, tot sembla indicar que ja no existia. De fet, en el padró d'habitants d'aquell any no figura cap persona al poble que treballe com a obrer o obrera tèxtil, ni cap propietari d'aquesta. En canvi si que apareix una persona anomenada Juan Ortells Sangüesa com a "propietari fàbrica llum elèctrica". Això ens porta a pensar que possiblement la família propietària va reconvertir aquesta primitiva indústria tèxtil, transformant-la en un centre generador d'energia elèctrica aprofitant el salt hidràulic. Sobre aquest tema sabem que, des de 1905, funcionava l'enllumenat públic elèctric a Llucena . Potser aquesta fàbrica proporcionava l'energia necessària, encara que també existia una altra estesa que, des de Vallat, a la vora del Millars, conduïa l'electricitat que allí generava un altre industrial: Juan Antonio Ferrer.
Del llibre “Llucena: una historia de l’Alcalatén” de J. Escrig
A l’esquerra del riu, un poc abans de la Caseta de Carlos, , vora la sèquia que baixa al moli fariner que era propietat del duc d’Híjar, encara es poden veure les ruïnes d’un edifici que va ser la primera indústria tèxtil del nostre poble, la qual aprofitava l’aigua de la sèquia per a fer roda una roda hidràulica que movia tota la maquinària interior.
No sabem quant de temps va funcionar ja que tenim poques referències d'ella. De fet no sabem amb certesa quan es va instal•lar, encara que és possible que fora cap a 1850 quan, el duc d’Híjar va començar un plet contra Ignacio Sangüesa per a evitar que aquest construïra "un molí", -que bé poguera ser aquesta fàbrica-, aprofitant la séquia del molí fariner propietat de la casa ducal. Séquia que el duc pretenia que era de la seua única i exclusiva propietat.
En 1880 era amo de la fàbrica Miguel Sangüesa, fill d'Ignacio Sangüesa García, el qual fabricava en ella baietes -un tipus de teixit poc dens i fluix-. Eixe any, en el que és el primer cas de contaminació industrial conegut a Llucena, Miguel Sangüesa va ser denunciat per Victorino Fabra i altres veïns: "por haber arrojado a la acequia del pueblo sustancias nocivas que proceden de los tintes de la referida fábrica [...] resultando, de informe emitido por la Junta Provincial de Sanidad, que las sustancias vertidas en la acequia alteran las condiciones de las aguas hasta el punto de quitarlas el que sean potables". Pel mateix document on figura la notícia de la multa, sabem que aquesta fàbrica pagava durant aquells anys, una taxa anual de 100 lliures, en concepte de matrícula industrial.
En el nomenclàtor de 1887 aquesta fàbrica de baietes, figurava com a "Màquina de Sangüesa", en la classe d'entitat "fàbrica tèxtil". El conjunt estava format per tres edificis: una casa de dos pisos, i dos albergs menors, on vivien set persones. Desconeixem quan va deixar de funcionar encara que, en 1910, tot sembla indicar que ja no existia. De fet, en el padró d'habitants d'aquell any no figura cap persona al poble que treballe com a obrer o obrera tèxtil, ni cap propietari d'aquesta. En canvi si que apareix una persona anomenada Juan Ortells Sangüesa com a "propietari fàbrica llum elèctrica". Això ens porta a pensar que possiblement la família propietària va reconvertir aquesta primitiva indústria tèxtil, transformant-la en un centre generador d'energia elèctrica aprofitant el salt hidràulic. Sobre aquest tema sabem que, des de 1905, funcionava l'enllumenat públic elèctric a Llucena . Potser aquesta fàbrica proporcionava l'energia necessària, encara que també existia una altra estesa que, des de Vallat, a la vora del Millars, conduïa l'electricitat que allí generava un altre industrial: Juan Antonio Ferrer.
Del llibre “Llucena: una historia de l’Alcalatén” de J. Escrig
